EL PROCÉS D'ADAPTACIÓ A L'ESCOLA

EL PROCÉS D’ADAPTACIÓ A L’ESCOLA BRESSOL

 

 

L’ADAPTACIÓ FA REFERÈNCIA A AQUELL PERÍODE DE TEMPS EN QUÈ L’INFANT ES VA FAMILIARITZANT I INTEGRANT A UN NOU ENTORN I A UNES NOVES CARES.

 

Quan porteu els vostre fill/a a l’escola bressol, sovint coincideix en un moment de relació molt estreta amb ells i per a molts infants i famílies suposa la primera experiència de separació.

 

Com educadores, no ens cansarem de repetir que tots els nens/es són diferents i per tant no us ha d’estranyar que també ho siguin les adaptacions.

A tots vosaltres us hem explicat uns consells que faciliten aquesta tasca: acompanyar-los a la classe sense presses, quedar-se amb ells una estona els primers dies, acomiadar-vos sempre, anar augmentant l’horari progressivament, venir a l’escola amb regularitat, no introduir canvis a casa, i també mostrar-vos confiats i segurs.

Malgrat tot, però, per experiència sabem que en aquest procés hi ha unes pautes de comportament i una temporització que es repeteixen any rere any i que voldríem que tinguéssiu presents:

 

 

Els primers dies tot és nou, algunes famílies us quedeu un temps a la classe, l’horari sol ser reduït i quan els dieu adéu, molts nens/es continuen jugant alegrament.

Diríem que la curiositat és el sentiment predominant.

Potser us ho havíeu imaginat més difícil, esteu contents i tranquils.

 

 

Al cap d’un temps s’adonen que venir a l’escola no és una cosa esporàdica si no que serà cada dia i comencen a tenir més present la separació del seu entorn familiar.

També, cada dia hi ha més nens/es a la classe, les estones a l’escola augmenten, en general senten més plors, estan cansats i en algun moment no poden tenir l’atenció immediata a la que estaven acostumats.

Continuen rebent molts estímuls nous i tenen moltes ganes de jugar però el sentiment d’enyorança és gran i això els dificulta poder estar bé. Alguns, quan s’adonen que estan jugant, es posen a plorar,  hi ha els que es neguen a ser consolats i no volen saber res ni de les educadores ni dels jocs. Davant d’aquest panorama, alguns infants que ja es quedaven tranquils comencen a plorar en el moment de l’arribada o quan senten els plors dels altres.

Pot haver un retrocés en l’adaptació: intueixen que a l’escola s’hi està bé, però a casa  s’hi senten més segurs.

Alguns marxeu amb el cor encongit, no us ho esperàveu, esteu desconcertats i neguitosos.

 

 

En una tercera fase, s’adonen que encara que els seus progenitors no hi siguin, les educadores els acollim amb estima i els calmem els neguits.

Els materials i les activitats que els proposem també els engresquen i els motiven a venir cada dia a l’escola.

El més important de tot, però, és que han interioritzat que les famílies no els abandoneu i encara que vegin moltes cares de familiars d’altres nens o nenes, tenen la seguretat que també els vindreu a buscar.

Aleshores, les estones de plors i neguits deixen pas a les rialles: l’adaptació ha estat superada, per fi podem respirar!

 Vosaltres, esteu satisfets per la decisió presa, nosaltres, us araïm la confiança.

 

 

Si malgrat el que heu llegit, considereu que el vostre fill/a no està seguint cap dels patrons exposats, s’ha saltat alguna etapa.... no passa res. Recordeu que cada nen/a i el seu entorn és únic i per tant també ho pot ser el seu procés d’adaptació.

 

 

NO DUBTEU EN PARLAR AMB NOSALTRES SOBRE QUALSEVOL DUBTE QUE TINGUEU SOBRE AQUEST PERÍODE I/O TRANSMETREN’S ELS SENTIMENTS QUE US ESTÀ SUPOSANT AQUESTA EXPERIÈNCIA, TAN DIFÍCIL PERÒ TAN ENRIQUIDORA PER EL DESENVOLUPAMENT DE L’AUTONOMIA DEL VOSTRE INFANT.